Quan estudiar a la privada et converteix en sospitós

La setmana passada, Pedro Sánchez va anunciar la seva intenció de posar ordre al sistema universitari espanyol. Vol endurir els requisits per obrir noves universitats privades, ja que, segons ell, n’hi ha que actuen com “xiringuitos educatius” i reparteixen títols “com si fossin premis de rasca-rasca”.

No ens enganyem, això no és una proposta sensata, és populisme pur. La frase és bona, fa soroll, genera titulars i queda bé a Twitter; però com tot populisme, dispara contra qui menys es pot defensar: els estudiants. Tothom qui, amb esforç, ha decidit estudiar en una universitat privada.

Per què estudiar en una privada hauria de ser sinònim de menys nivell? O és que encara ens pensem que les úniques carreres “de veritat” són les de la pública, i que la resta és fum? Aquest prejudici alimenta una idea molt perillosa: que qui no ha pogut entrar a la pública, o qui ha triat la privada per necessitat o conveniència, val menys. Que el seu esforç compta menys, i això, senzillament, no és veritat.

I el més irònic és qui ho diu. Pedro Sánchez, doctorat en una universitat privada. I per si no n’hi hagués prou, María Jesús Montero – vicepresidenta del govern i ministra d’Hisenda – va arribar a afirmar, literalment, que “la universidad privada es la principal amenaza que tienen las clases trabajadoras”.

Directament, un insult. Estem parlant de milers de persones que s’estan deixant la pell per estudiar, sovint sense cap privilegi. Estudien on poden, com poden, perquè volen tenir un futur. I sí, molts ho fan a la privada, perquè la pública els ha tancat la porta.

No ens enganyem, el sistema públic selecciona les notes més altes, en uns processos on sovint la sort juga un paper massa important. I quan la pública et rebutja, la privada és l’alternativa.

És just? No sempre, però és una sortida, i menysprear això és d’una arrogància política inadmissible.

Si de debò volem acabar amb els “xiringuitos”, comencem pels de l’Estat. Comencem per aquells que reparteixen càrrecs a dit i col·loquen assessors sense mèrit; per aquells que viuen instal·lats en la comoditat de donar lliçons, mentre criminalitzen els qui simplement lluiten pel seu futur.

Estudiar en una privada no és un luxe; per a moltes famílies, és un sobreesforç gegant per tal d'oferir una oportunitat, encara que sigui pagant, als seus fills. I això no mereix menyspreu, sinó respecte.

Així que, si us preocupa tant l’educació, deixeu de fer política amb qui no pot respondre, i comenceu per fer neteja a casa vostra.