"L'apagón" ens va demostrar que el futur encara no funciona

Dilluns passat, una apagada va deixar milers de llars sense llum a Espanya. Durant moltes hores, la península va tornar al silenci; serveis bàsics, comunicacions i infraestructures van quedar inutilitzades. L’incident, més enllà de la molèstia, va ser un avís. Un recordatori incòmode de fins a quin punt depenem d’un sistema energètic que pot fallar. I sobretot, de què és el que ens sosté quan tot cau.

En aquell moment crític, el que va funcionar no van ser les plaques solars ni els aerogeneradors, van ser els generadors de gasoil; els de tota la vida, els que funcionen de manera autònoma, immediata, sense dependre del clima ni de la xarxa.

No és una defensa dels combustibles fòssils, però tampoc podem fer veure que no hi són, que no han estat útils. Perquè en el moment crític, ni el sol ni el vent no van poder encendre un quiròfan ni mantenir un servidor actiu; ho va fer el motor que tenien guardat per si de cas, un generador que encara va amb gasoil.

Aquest fet hauria de fer-nos reflexionar: Les energies renovables són imprescindibles per construir un futur sostenible i descarbonitzat, ningú no ho discuteix. Però la transició energètica no pot ser un acte de fe, ni un salt al buit; requereix planificació, infraestructures de suport, sistemes de reserva i capacitat de resposta en temps real. Cal descarbonitzar l’economia, cal protegir el planeta, però fer-ho no pot significar destruir tot el que tenim avui. La transició ha de ser això: una transició, no una ruptura.

Criminalitzar les energies convencionals sense oferir alternatives igualment fiables pot ser un error greu. Mantenir una part de la capacitat de producció basada en tecnologies tradicionals no és anar enrere, sinó garantir estabilitat mentre avancem. L’apagada de dilluns ens ha recordat que no tot està fet, que necessitem plans B, que cal reforçar les xarxes, garantir subministraments, tenir alternatives reals quan el sistema falla. I això implica conviure, encara durant un temps, amb el que alguns voldrien eliminar de cop.

El problema no és apostar per un futur verd. El problema és oblidar que encara vivim en el present, i el present ens exigeix prudència, realisme i capacitat de resposta. Potser, després d’aquest dilluns, ens cal repensar no només quin futur volem, sinó com arribarem fins allí sense apagar-nos pel camí.