Màrius Serra: “El català morirà, però tu no ho veuràs”

Escriptor, crucigramista, traductor i creador d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, Màrius Serra (Barcelona, 1963) viu la llengua com un terreny de joc i, alhora, com un conflicte real.

En aquesta entrevista parla del seu recorregut personal, de la decisió d’escapar d’un futur “predestinat” i triar les lletres, de com va “guanyar-se” el català fora de l’escola, del perill de la substitució lingüística i del paper ambivalent de les xarxes socials. També repassa obres clau com Mon oncle i, sobretot, Quiet, el llibre més íntim de la seva trajectòria.

Vas ser el primer de casa que va anar a la universitat. Què va significar per tu poder estudiar? 

Me’n vaig adonar mirant enrere. La meva generació va viure molt això de ser els primers de la família en arribar a la universitat, a la meva família ningú no hi havia anat, a mi em semblava el normal. Quan vaig poder triar, primer “tocava” medicina perquè tenia bones notes… i no tenia cap vocació; hauria estat un metge horrorós. Va ser un alliberament, ho vaig fer gairebé clandestinament. A mig curs em vaig posar a estudiar jazz sense dir-ho a casa. Després vaig dir que volia fer filologia i a casa va ser una petita catarsi: “filolo… què?”.  

Per mi, adonar-te que tens les regnes de la teva vida, va ser una decisió empoderadora. 

Quan vaig poder triar, primer “tocava” medicina perquè tenia bones notes… i no tenia cap vocació; hauria estat un metge horrorós. 

A l’escola no vas aprendre català: només castellà. Això va influir a voler estudiar filologia? 

Reivindico que m’hauria agradat viure en un país normal i estudiar en la meva llengua, però en el meu cas va ser un sobreesforç que em va sortir positiu. El català me’l vaig guanyar jo, amb desig. Escrivia en castellà fins que una xicota em va deixar un llibre en català que em va sonar com la llengua de la meva àvia. Va ser un descobriment i vaig canviar de llengua, estudiant filologia anglesa, amb optatives de catalana, i pensant: “posats a escriure, escriuré en la meva llengua”. 

El fet d’haver après el català fora de l’escola et va fer viure la llengua d’una manera més conscient?  

Sí, més conscient i menys automàtica, menys burocràtica. Ara es diu que alguns joves associen el català amb una llengua funcionarial; a mi em passava el contrari, la llengua obligada i avorrida era el castellà escolar. Accedir al català des del plaer, des del pati i des de passar-t’ho bé, és una cosa que valoro molt. Ens movem per desig, i si una llengua no forma part d’allò que et fa moure, queda al marge. 

Si avui tornessis a tenir 18 anys, triaries el mateix camí? 

No ho saps mai, però no estic descontent. Als 18 vaig dubtar entre la música i l’escriptura. Potser tornaria a dubtar, el que segur que no faria és medicina, ni la sabateria (la botiga de casa). 

Creus que el català ha canviat a millor o a pitjor des que vas començar a fer mots encreuats?  

Depèn des d’on ho miris. Quantitativament, des que vaig començar (cap al 1990), ha anat a pitjor, avui hi ha menys ús social. Qualitativament, però, entre la gent que s’interessa per la llengua, ha anat a millor, hi ha més domini. 

Em posa nerviós el debat simplificat de “els joves destrossen el català”, una llengua té registres: formal, literari, col·loquial… No pots mesurar-ho tot amb la mateixa vara, a més, em molesten més els correctors no sol·licitats que predisposen la gent a fugir del català. 

Em posa nerviós el debat simplificat de “els joves destrossen el català”. 

Creus que el català desapareixerà o es pot recuperar la decadència dels últims anys? 

Primer, totes les llengües desapareixeran, també el castellà; la qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística. Cal prendre consciència del conflicte, el català és una llengua minoritzada i som la part feble, la reacció no pot ser assenyalar la gent (“tu parles mal català”), això és un error.  

Cal seduir amb propostes engrescadores en positiu i presència real. La meva resposta és sí, morirà el català, però tu no ho veuràs. 

Les xarxes socials han ajudat o perjudicat la llengua? 

Les xarxes són un reflex de la societat, tenen cara i creu. Han trencat filtres, ara pots seguir un streamer del País Valencià i entendre’l perfectament, això és molt positiu... però també hi ha el soroll, la monetització i la temptació de passar-se al castellà per “arribar a més gent”.  

Tot i això, jo prefereixo un món amb xarxes, connecten territoris i accents que fan circular contingut que abans era invisible.  

Jugar amb la llengua és una manera de defensar-la?  

Clarament, defensar una llengua és fer-la atractiva. Jugar és inherent a l’ésser humà, així és com aprenem a parlar, i de rebot, aprens “coses aparentment inútils” que són les millors, ja que et donen context. Els jocs com Paraulògic, etc., han fet que molta gent aprengui paraules que no havia sentit mai, i és un exemple perfecte de com el joc pot multiplicar l’ús i el plaer.  

“Defensar una llengua és fer-la atractiva” 

Hi ha paraules o expressions que s’estan perdent? 

Sí, sobretot les frases fetes, el “fons d’armari” d’una llengua. Però també hi ha paraules que desapareixen perquè canvia el model de vida, això és inevitable. Jo intento escriure des de la meva capacitat expressiva, sense rebaixar el nivell per por que “no s’entengui”.

Què va significar publicar Mon oncle? 

Va ser un xoc i un punt d’inflexió, era la primera novel·la que publicava a una col·lecció com A tot vent (Proa). Em va donar autoconfiança, començar a “creure-m’ho”. Una novel·la no te l’encarreguen, la fas perquè vols, i després tens tots els dubtes. 

“Publicar Mon Oncle va ser un xoc i un punt d’inflexió” 

És més difícil publicar avui un primer llibre? 

No necessàriament, hi ha èpoques... Ara han aparegut editorials joves que busquen primers llibres, i això ajuda.  

Quiet el vas escriure en el millor moment? 

Sí, perquè després de la mort hauria estat diferent, el dol ho tenyiria tot, i amb els anys la memòria es reconstrueix. Jo vaig començar a escriure’l en un moment molt concret, en un episodi a l’hospital, a Venècia. El temps va encaixar d’una manera molt dura i alhora determinant. 

És Quiet el llibre més personal que has escrit? 

Sens dubte, la clau va ser trobar el com. Vaig voler fer una mena de novel·la amb una obligació, no inventar res. Episodis reals, narrats des de la veu del pare, i vaig trobar un recurs que ordenava i tancava el llibre. El “me’n recordo” al final de cada episodi, i al final, el gir “jo no me’n recordo de res”. Això tanca d’una manera poètica i dura. 

“Vaig voler fer una mena de novel·la amb una obligació, no inventar res” 

Hi ha algun llibre teu que no s’ha entès prou o que t’hauria agradat que tingués més reconeixement? 

Això és com els fills, sovint estàs il·lusionat amb l’últim. Jo ara estic pendent d’una nova novel·la, El malentès, que surt el 18 de febrer. Publicar ja és un miracle, tenir lectors encara més. Si hi ha premis o més ressò, a favor de l’alegria, però obsessionar-s’hi et torna boig, ets una gota dins un mar de novetats.  

Escriure t’ha ajudat a ordenar o evadir-te? 

Sí, escriure m’ajuda a entendre’m i entendre el món. Per mi és com pensar, com respirar, i els moments més feliços són quan estic dins d’una novel·la, convivint amb els personatges.  

Tens sempre a mà alguna cosa per apuntar? 

Escric a mà, en llibretes, al metro, al tren… Després ve “l’hora de la veritat” davant l’ordinador... Imprimeixo, corregeixo, reescric, però el primer raig, sempre a mà.  

Què t’agrada més: narrativa o enigmes? 

Narrativa, són dos esports. Els enigmes són entrenament, foc d’encenalls; la novel·la és el partit.  

Què ha significat fer l’Enigmàrius? 

Una gran oportunitat, perquè m’ho va demanar l’Antoni Bassas. A la ràdio no tenia sentit “fer escriure” la gent, però una sola paraula amb doble sentit sí. Al principi els enigmes es feien gravats i els resolien tertulians; després va entrar el públic i es va convertir en concurs amb una participació enorme. I per mi ha estat un aprenentatge amb la retroacció real de la dificultat segons quanta gent ho resol. 

Creus que ho faràs durant molt de temps?  

Per mi sí, mentre tingui veu. La llengüa és infinita, el que has de treballar és la manera d’explorarla. 

Com se t’acuden? Encara et queden idees? 

No tinc la sensació de patir per trobar-ne. La mateixa llengua evoluciona, els significats canvien, i això obre camins nous.  

Quan vas notar que era un fenomen? 

Per les xifres de participació i per detalls del carrer, alguns nens que em cridaven “de sis lletres!” i reconeixien la cantarella. Una secció d’un minut que la gent reté en un programa de sis hores, això és un senyal clar.  

Alguna vegada t’has quedat en blanc?  

Moltes vegades quan me’n fan a mi, i fins i tot amb algun enigma meu, al cap d’un temps, no em surt immediat. La gràcia no és acumular saber, és mecanisme i pensament lateral.  

De totes les teves ocupacions (periodista, escriptor, traductor…), quina t’agrada més?  

Em considero escriptor, el que més m’agrada és escriure. Però només escriure és molt solitari, i m’agrada combinar-ho amb xerrades: trepitjar país, conèixer gent, clubs de lectura…  

“Els correctors no sol·licitats fan molt poc favor a la llengua.” 

Què t’aporta el contacte directe amb els lectors? 

M’aporta realitat i retorn. Hi ha formats molt diferents, des d’un club de lectura petit fins a trobades amb molts clubs alhora, com una entrevista pública amb moltíssima gent.  

Creus que cultura i llengua tenen prou espai als mitjans? 

No, sovint fan nosa. Els mitjans tendeixen a la simplificació i l’esport guanya perquè és emoció immediata (guanyes o perds). La cultura és complexa i requereix temps, un llibre són hores. També passa que el món de la cultura és crític i això incomoda. 

Hi ha una via nova, el pòdcast, cada cop més específic. Però en general, comparat amb altres àmbits, la cultura té poc espai. 

La teva vida està marcada per paradoxes? 

Soc amant de les paradoxes: defineixen l’ésser humà. Tot té cara i creu.  

Amb els anys t’has tornat més exigent o més tolerant? 

Exigent amb mi mateix ho he estat sempre. Potser amb els anys aprens que la saviesa s’acosta més a la flexibilitat que a la rigidesa, però l’exigència de fer-ho bé, la mantinc, un llibre, una xerrada, un enigma… sempre vull que sigui el millor.  

“Els escriptors acostumem a ser egocèntrics, ens encanta parlar de nosaltres.” 

Et sents més còmode parlant de llengua o de tu? 

Els escriptors acostumem a ser egocèntrics, ens encanta parlar de nosaltres. Però la llengua m’apassiona perquè serveix per parlar de tot, fins i tot d’ella mateixa. 

Quin llibre teu recomanaries a algú que no t’ha llegit mai?  

Depèn del lector: primer preguntaria gustos i nivell lector. Si algú és sensible, Quiet pot ser una entrada potent (tot i la temàtica). També recomano el pròxim, El malentès.  

“Sí, morirà el català, però tu no ho veuràs.“