Júlia de Paz: “Ser dona al cinema ja no hauria de ser notícia”

Amb només trenta anys, la directora i guionista catalana Júlia de Paz (Sant Cugat del Vallès, 1995) s’ha consolidat com una de les veus més sòlides i personals del cinema català contemporani.

Parlem amb ella sobre els inicis, la situació del cinema català, els reptes de la indústria, la seva nova pel·lícula La buena hija i el paper de les dones darrere la càmera. Formada a l’ESCAC i coneguda per Ama, la seva òpera prima, ha aconseguit reconeixement dins i fora de Catalunya amb una mirada honesta, íntima i profundament feminista. El seu treball parteix de l’experiència personal i d’una sensibilitat que fuig dels tòpics.

Què et va motivar a dedicar-te al cinema i com vas començar la teva carrera al sector català?

No recordo un moment concret que m’hi portés, però des de molt petita tenia clar que volia formar part del món del cinema; no sé si per com m’han educat a casa o per la meva manera de ser, però ho vaig tenir clar des del principi.

La meva carrera al sector català va començar juntament amb la Núria Dunjó, quan, amb 24 anys, ens va arribar l’oportunitat de rodar Ama, el nostre primer llargmetratge.

Sempre vas tenir clar que volies escriure històries per al cinema?

Potser no escriure exactament, però sí crear-ne; sempre he sabut que em volia dedicar a això. 

“El cinema és pluralitat: les històries s’han de poder veure arreu del món”

Com descriuries la situació actual del cinema català? Ha canviat molt en els últims anys?

Crec que sí, ha agafat més potència i més ressò. 

Cada vegada hi ha més veus catalanes que arriben a escala internacional, estem ocupant més espai i això és molt positiu.

Quins reptes creus que encara existeixen perquè les produccions catalanes arribin a un públic

més ampli? 

La resposta fàcil seria la llengua, però no crec que sigui el problema, es pot subtitular tot. Més aviat és un tema cultural, hi ha històries molt locals o específiques d’aquí, però això és precisament el que enriqueix el cinema. Mostrar diferents realitats és el que ens connecta amb el món.

Quines diferències observes entre el cinema català i l’espanyol pel que fa a l’estil, la temàtica o el suport institucional?

Potser pel que fa a les temàtiques, tant aquí com al País Basc, hi ha històries que parlen més de la lluita del poble davant d’un sistema feixista o nacionalista espanyol.

“No tinc por de mostrar-me tal com soc”

Quin paper creus que tenen les plataformes de streaming en la difusió del cinema català?

Crec que plantegen nous reptes, cal veure quins projectes catalans arriben a aquestes plataformes, a quin públic s’adrecen i quins criteris segueixen.

D’una banda, ofereixen més oportunitats de producció, però de l’altra, la qualitat, és més qüestionable.

I pel que fa al suport institucional, creus que hi ha una manca tant de la Generalitat com del

govern espanyol?

Bé, clar, hi ha diferències. En l'àmbit estatal hi ha més diners, però crec que a Catalunya tenim bastant sort, hi ha un esforç important per part dels fons destinats a la cultura, i això és d’agrair.

Quina importància té per a tu la representació de la dona i la diversitat en els teus projectes?

Tota. Per a mi la representació de la dona és essencial, però sempre amb sentit; no es tracta només de posar dones a la pantalla, sinó d’entendre per què i com les representem.

“Escriure és una manera de comprendre el món”

Et resulta més difícil escriure des de la teva experiència o des de la d’altres persones? 

Quan no tens el tema tan proper, cal més investigació i sensibilitat; en canvi, quan escric des de mi mateixa, puc despullar-me emocionalment.

Ama tracta la violència masclista des d’un punt de vista íntim. Com vas afrontar aquest guió evitant el morbo?

Crec que evitar el morbo és allunyar-se de com s’ha representat fins ara. Quan nosaltres, com a dones, expliquem la violència que hem viscut, ens escapem d’aquests patrons i d’aquesta mirada morbosa.

Quina importància té per tu que el cinema català es visibilitzi fora d’Espanya

Li dono la mateixa importància que al cinema espanyol o a qualsevol altre. El cinema és un espai on les històries s’han de poder veure arreu, els testimonis, els punts de vista, els tractaments... tot això aporta pluralitat, i aquesta és el que dona riquesa a l’ésser humà.

Pròximament, estrenareu La buena hija. Com ha estat rodar-la? 

Han estat gairebé cinc anys des que vam tenir la idea fins a acabar-la: investigar, escriure, rodar, postproduir... Ha estat un procés molt bonic, com una teràpia, molt intensa i complexa.

“Fer La buena hija ha estat com una teràpia. Si hagués de definir-la amb una paraula, seria ‘catàrtica’”

Com va ser rebre el Premi Gaudí al millor curtmetratge?

Divertit! No ens ho esperàvem gens. Aquests premis solen anar per amiguismes, i 

nosaltres no en teníem gaires; així que quan vam guanyar, vam pensar que realment 

havíem connectat amb la història i no pas amb cap lobby.

Quina importància té un reconeixement com els Gaudí per a una directora jove 

com tu?

Sincerament? Per trobar feina. Hi ha la part del prestigi, que et dona nom, però la 

realitat és que aquests premis t’obren portes i et permeten continuar treballant.

“Els premis són importants, però sobretot perquè et donen feina”

Creus que el premi t’ha obert noves portes dins del cinema català o espanyol?

Sí, una mica sí. Tot i ser catalanes i haver estudiat a l’ESCAC, la pel·li Ama és 

va fer fora de Catalunya i no tenia finançament ni productora catalana. El premi ens va situar dins la indústria catalana, i això ens ha ajudat a ser més visibles.

Cap a on creus que hauria d’evolucionar el cinema català en els pròxims anys?

No ho sé, només espero que aquesta onada de cinema fet per dones no sigui una moda, i que arribi un moment en què aquest fet no sigui destacable.

“Espero que el cinema fet per dones no sigui una onada, sinó que s’hi quedi”

Hi ha alguna història que encara vulguis explicar?

Sí, m’agradaria parlar sobre les relacions entre dones lesbianes, però des d’un punt 

de vista real, allunyat dels tòpics de La vida de Adèle. Mostrar la complexitat i les 

dinàmiques reals d’aquestes relacions, fins i tot la violència que hi pot existir.

Hi ha alguna pel·lícula o algun guionista que hagi marcat un abans i un després a la teva vida?

La Núria Dunjó, sens dubte. 

Com a pel·lícula, Fish Tank d’Andrea Arnold.

Si haguessis de definir el teu estil o la teva veu com a guionista, com ho faries?

Diria que és molt personal, intento escriure des del màxim respecte, partint del punt que no sé res de res. Escriure és una manera d’aprendre i de conèixer millor el món.

“La meva feina és observar, sentir i traduir-ho tot en històries.”